Miro el mar des de la finestra de l’Hotel Sant Jordi, entre Calonge i Platja d’Aro, una tarda d’estiu, fa ja més de tres anys? Miro la Vida.
Tinc davant meu, com emmarcada en una aquarel·la, la Vida. La Vida, Primavera, Alba Esgleas Montseny. Sí, sí, la filla gran de la Federica Montseny, o la filla de la gran Federica, o la gran filla de la Federica, com vulgueu i preferiu, tot és vàlid. Us deixo triar. Assegut al costat seu, el nét de la Federica Montseny, JP Gambier Esgleas, fill de la Vida, net del Germinal Esgleas el company de la Federica. Discret i atent com el seu avi, controla l’enregistrament de la conversa. En teoria jo hi vaig per fer unes fotos, que finalment s’han extraviat i també perquè no em vull perdre l’ocasió de realimentar la meva fília cap a la família Montseny. Estan passant uns dies de vacances a la Costa Brava, en terra catalana, com cada estiu. Un lloc excel·lent per citar al meu amic periodista que vol conèixer i entrevistar la Vida. (Ja sé que la frase queda una mica pretenciosa però l’heu de llegir en sentit literal, no metafòric).
La Vida em va captivar des del primer moment que la vaig veure. La seva abraçada tan oberta i sincera, la llum dels seus ulls, aquella naturalitat i aquella vitalitat que emanaven dels seus 85 anys, em van fascinar.
La Vida s’explicava i responia les preguntes que li feia el periodista amb un català, fluït. El to, però, de la seva conversa no tenia res a veure amb la contundència expressiva de la Federica. La Vida també parlava amb nervi, amb energia, com la seva mare Federica, però la cadència del seu discurs era com l’aigua fresca, gens agressiva, molt natural. Un somriure de complicitat emmarcava les frases i les paraules i la mirada viva i dolça del seu pare Germinal Esgleas, company de la Montseny, saltironejava entre paraula i paraula.
La Vida parlava amb orgull de la seva mare i de la seva àvia Soledad Gustavo, pseudònim de Teresa Mañé, mestra, escriptora i editora, amb qui va aprendre a llegir. Sentir com parlava d’aquestes dues dones em feia imaginar les seves vides. No la seva vida pública, prou coneguda a hores d’ara, sinó la seva vida privada. Com eren aquelles grans dones en el seu dia a dia? Quin era el seu entorn casolà? Com vivien la relació àvia-mare-néta aquelles tres dones? El que més m’interessava d’aquella conversa no eren les paraules, ni les idees, ni les anècdotes. Eren els seus gestos, la cadència de la seva veu, la seva mirada, eren totes les emocions que s’escolaven amb les paraules i que eren impossible de descriure però es podien captar emocionalment. De vegades passa amb algunes persones: connectes a no sé quin nivell i es produeix un diàleg emocional que funciona en paral·lel, i al marge, del diàleg lingüístic. Això em va passar amb la Vida. I de seguida vaig començar a fantasiejar l’entrevista que li faria a la filla de la Montseny per a la meva web així que acabés la que tenia entre mans. Però aquesta tendència meva a la procrastinació i l’aparició del COVID-19 van fer que tot plegat s’alentís i fins i tot es paralitzés, mentre jo, perseguia el meu somni.
Per això, el dia 22 de març del 2021, ara fa just un any, vaig obrir el facebook i em vaig quedar glaçada: JP Gambier Esgleas, el net de la Federica, publicava al seu mur aquesta notícia: “Vida nous a quitté. Elle était la fille ainée de Germinal ESGLEAS et de Federica MONTSENY. Elle portait la mémoire et la parole de la famille depuis le décès de sa mère en 1994. Après s’être battue comme une lionne, elle s’est éteinte à Compiègne des suites de la COVID samedi soir, à l’âge de 87 ans. Elle, dont les prénoms étaient Vida-Primavera-Alba, est partie à l’aube du printemps.” Amb aquesta notícia, tan concreta i tan poètica, es fonia per sempre el meu somni d’entrevistar la filla gran de la Federica Montseny.
Però aquesta procrastinació meva va generalment acompanyada d’una tendència a l’obstinació. Soc tossuda de mena, ja m’ho deien a casa des de petita. Així que, abans de rendir-me, un dia em va venir al cap la frase que aquell professor de Teoria literària de la UB va escriure a la pissarra, el primer dia de classe: “la literatura no és veritat però ho sembla” i a partir d’aquí i del que vaig sentir i del que vaig llegir vaig armar-me de valor per inventar una entrevista amb un personatge que m’havia abduït del tot i que, al cap de poc temps, havia desaparegut de la meva vida però no de la meva memòria. I ara que som al març, que acaba de passar el dia de la dona, que ens trobem immersos amb la guerra d’Ucraïna, que veiem contínuament imatges d’èxode semblants a les que va viure la Vida, amb sis anys, i ara que ja fa un any que la Vida es va exiliar per sempre, no em sé estar de retre-li aquest petit homenatge a aquesta Vida que, ha passat per la vida com una joia brillant, però discreta. Segur que la Federica, que sovint barrejava vida i literatura i per això va posar el nom de la protagonista de la seva novel.la La Indomable a la seva primera filla, estaria orgullosa d’aquest comentari.
I jo, que també confonc sovint la vida amb la literatura, vaig escriure finalment una entrevista imaginària amb la Vida, que s’ha d’interpretar només com un exercici literari i mai com un document històric. Necessitava escriure aquesta entrevista. No m’agradaria procrastinar per més temps el meu reconeixement a aquesta gran dona i, de retruc, a la nissaga de dones que la van precedir. Crec que ha arribat el moment d’actuar.
Si us ve de gust, podeu llegir les: PREGUNTAS NO HECHAS; RESPUESTAS NO DICHAS
