À bout de suffle

Al final de la escapada, és el títol amb què el 1966 es va estrenar a Barcelona, la pel·lícula de Jean-Luc Godard protagonitzada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, tots sants i santes de la meva devoció, en el temple de la Nouvelle Vague. (Si fa molt de temps que no l’has vist, o no l’has vist mai, et recomano que la busquis, la trobis, la vegis i la comentis amb algú, per fer un d’aquells exercicis de Nostàlgia Positiva que et recomano sovint.)

Ara acabo d’arribar de París. (El final de l’escapada!) Si vas llegir el meu últim post Maig i viatges, veuràs que he fet els deures: Em vaig enfilar al tren, seguint els consells de la Maica 70, i vaig viure quatre intensos dies d’un maig francès florit i esplèndid!). París, sempre és i serà la meva joia. I dic joia en el sentit més ampli del terme: pel valor que té per mi  i per l’alegria que em dóna posar-hi els peus!

No sé quin és el teu París ni el teu Paradís, però en el meu cas París i Paradís son dos conceptes que se solapen. No només perquè en coincideixen les tres primeres lletres, i això em permet fer un joc de paraules, sinó perquè entre el meu París i el meu Paradís hi ha tot un seguit de coincidències. 

Vaig posar-hi els peus per primer cop al mes d’octubre del 1967. Hi vaig arribar amb tren. El tren sortia de Barcelona a les 15h de l’estació de França i arribava a les 8h del matí a la gare d’Austerlitz de París. La durada del trajecte era doncs de 17 llarguíssimes hores en què hi havia temps de provar totes les posicions de ioga hagudes i per haver en un d’aquells seients de làmines de fusta, tan romàntics i tan poc confortables.

Era la primera vegada que sortia de Barcelona. 19 anys. No sabia res del món. Una mica de francès que havia après a l’escola, amb el mètode Kucera. I tot el que havia après a la pel.lícula À bout de souffle,  la pel.lícula amb què em vaig enamorar de París, dels seus cafès, dels seus Champs-Élysées, dels cabells curts de la Jean Seberg, dels seus pantalons, de la seva samarreta blanca, dels diaris que venia, del barret del Jean Paul Belmondo, de la seva americana, de la mirada d’enamorats de tots dos, de l’apartament diminut on la parella mantenia llargues converses. (Els diàlegs de les pel.lícules del Godard m’han encantat sempre!)

Per això vaig resistir estoicament les 17 hores de trajecte. Volia anar a París de totes totes perquè sabia que les noies franceses serien com la Seberg i no com les de Barcelona i els nois francesos serien com el Belmondo i la meva història d’amor seria com la d’À bout de souffle, sense perdre l’alè però igual de romàntica. 

París és el meu Paradís? No, París és la meva Joia. El meu Paradís (la meva infantesa, seguint la interpretació de la Rodoreda) era en una masia del 1789,  al Vallès oriental, amb el Piston i la Dàlia, els gossos que ens vigilaven, i el Pere i la Carmeta, els masovers que ens cuidaven. Samalús va ser l’experiència infantil d’una vida bucòlica plena de camps, boscos, gallines i conills, lluny de Barcelona que em resistia a perdre.  Però quan vaig arribar a París l’impacte va ser tan gran que vaig fugir precipitadament del meu paradís infantil atreta per la força centrífuga de la ciutat francesa. París em va arrencar d’aquella falsa felicitat infantil i em va abocar a la recerca de l’autèntica  llibertat. I encara hi sóc! 

Mai no acabaria de parlar de París. M’adono que encara no t’he explicat res del que et volia explicar però temo que si començo m’allargaré massa. Crec que és millor deixar-ho com ho tenim i possiblement faré un París II per explicar-te què he fet aquest cap de setmana.

Però mentrestant diga’m: Quin és el teu París? Quin és el teu Paradís?

Escriu-me. M’agradarà molt compartir aquest tema amb tu.