Tres actrius: la bellesa de la vellesa

Ahir al plató del FAQS van aparèixer la Teresa Gimpera i la Mònica Randall. La intenció de la Cris, o dels productors, era bona. Es tractava de portar a la pantalla un parell d’actrius d’una determinada edat 85 i 80 respectivament i parlar amb elles, amb tota naturalitat, de com vivien la vellesa dues actrius que havien viscut, en part,  de la seva bellesa.  S’aprofitava l’ocasió, suposo, per promocionar el llibre Així és la vida que Toni Vall ha escrit sobre la vida de la Gimpera.

Hagués estat més prudent i més oportú, potser, escriure aquest post després d’haver llegit el llibre que esmento. Però no ho he fet perquè el que em va impactar aquesta vegada no va ser la lectura del llibre, ni el contingut de l’entrevista. El que realment em va impactar va ser la imatge visual de les dues actrius. Dues dones fotogèniques i valentes que s’enfrontaven als focus i a les càmeres amb la mateixa naturalitat que la majoria de dones ens enfrontem als fogons a l’hora de fer el dinar. Per acabar-ho d’adobar ens van passar per enèsima vegada les declaracions de l’Emma Thomson parlant de la seva gesta de mostrar-se nua davant el mirall. (Com si quan anem al metge o a l’hospital no haguéssim de mostrar totes, i tots, la nuesa dels nostres cossos!)

A veure, Cristina, entre els 62 anys de la Thomson i els 85 de la Gimpera han passat molts cotxes per l’autopista i molts avions han creuat el cel. Vols dir que calia fer aquest farrigo-farrago de reptes sobre l’acceptació del propi cos? Jo trobo perfecte que la Gimpera digui que el dia que es mori vol que li pintin els llavis de color vermell, si aquest és el seu desig. Igual que una monja té dret a demanar que li posin el sant Crist damunt del pit abans de tancar la caixa. També trobo perfecte que la Mònica Randall (pseudònim d’Aurora Julià Sarasa) es negui a dir en públic la seva edat, tot i que un secret amb l’amic Google dura menys que un esternut. La Mònica, força més múrria que la Teresa, va mantenir la compostura durant tota l’entrevista mentre anava llençant pedretes al camí de la Gimpera. L’elegància natural de la Gimpera i la seva sinceritat es van veure torbades per la insistent molèstia d’uns ulls plorosos (a mi també m’han quedat els ulls plorosos després d’una intervenció de cataractes i sé que és molt molest) i l’angúnia de pensar que això li podria malmetre el maquillatge. 

Aquella entrevista, per a mi,  va ser un patiment. Ni m’agraden els anuncis que fan ballar la gent de 70 anys com si en tinguessin 30, ni m’agrada que em duguin a la pantalla de casa una imatge física deteriorada de dones, que han estat pioneres en moltes coses, a més de boniques, i que mereixen un respecte tan gran com qualsevol dona que s’hagi dedicat a la medicina o a qualsevol branca de la ciència.

És hora que aturem la prepotència de la imatge, que aprenguem a gestionar aquest món tan potent, que sapiguem posar-hi filtres, que aprenguem a valorar quan, com i què és millor per als convidats als platós de tv. Ens costa saber com donar una imatge digna de nosaltres mateixes, ningú no ens n’ha ensenyat. (I això no té res a veure amb si tenim més o menys problemes amb l’acceptació del nostre cos, no barregem la gimnàsia amb la magnèsia.) Ens hem esforçat per tenir una vida digna, per tenir una vellesa digna, per tenir una mort digna i tenim dret a tenir i a donar una imatge digna de nosaltres mateixes, sempre i en tot moment, però encara més en els platós televisius i en els actes públics.

Us recomano que si esteu llegint aquest post, tingueu l’edat que tingueu, us feu fer una sessió de fotos per algun@ fotògraf professional. (Com si us anéssiu a fer un book per fer de models.) Res de demanar a la família que us facin una foto “per tenir”. Compreu-vos una bona sessió de fotos i deixeu-vos mimar. Sentiu-vos una Coco Chanel. Demaneu que us les enviïn a casa en un sobre, al vostre nom. Deseu aquest tresor al fons de l’armari, com si fossin joies. Són les vostres fotos i no les heu de regalar a ningú. Com a molt, si voleu, n’emmarqueu una i us la mireu cada matí quan us lleveu del llit amb els cabells mal clenxinats i els ulls embotits! (res de miralls) i la pengeu en un lloc ben visible per a vosaltres. (Al menjador o a la sala ja hi teniu les de la família.) Deseu la resta de fotos en format digital al vostre arxiu privat, al mòbil, a l’ordinador, o a la tablet.  Si un dia us conviden a la tv perquè us heu fet famoses –això mai se sap– els envieu la foto que més us agradi de la sèrie que us heu fet i els dieu que els respondreu amb molt de gust les seves preguntes des de la confortabilitat del sofà de casa vostra. No us deixeu entabanar: ni videotrucades, ni skypes, ni zooms, (tot això ja ho hem patit amb el confinament) farem ús de les pantalles quan ens vagi bé i quan ens convingui, però no per sortir a la tv.  L’entrevista, per telèfon! i amb una bona foto estàtica, si pot ser en blanc i negre, per subratllar que posseïm encara l’elegància d’una època lluminosa, que perviu dins nostre, al marge del temps. Ells ja saben com organitzar l’estraming i tothom  veurà la  foto que heu seleccionat per mostrar-vos com voleu,  aquella en què heu quedat tan bé, on sou ben bé vosaltres! I si no us criden a la tv, i us sembla que això seria llençar els diners, deixeu instruccions als vostres hereus que en cas que necessitin una foto vostra per posar al recordatori o a la cerimònia d’acomiadament, han de posar-hi la que vosaltres heu triat.