He estat a punt d’utilitzar el títol del llibre de la Rodoreda, Viatges i flors per començar aquest article. Sona més bé que Maig i viatges, ho reconec. Però deixant de banda el llibre de la Rodoreda, que acabo de fullejar per refrescar la memòria amb algunes de les narracions que componen el llibre, he de reconèixer que el mes de maig, el mes de les flors, sempre m’ha agradat. Si dels dotze mesos que té l’any me’n feu triar un per viatjar, a ulls clucs, triaria el mes de maig. I si d’aquest llibre de la Rodoreda em feu triar una narració em quedo amb el Viatge al poble de l’Arc Iris, també a ulls clucs!
Som al maig i és temps de moure’s! el dia s’allarga amb passes de geganta, la natura revifa i esclata d’alegria; però quan t’agrada viatjar qualsevol temps és bo. Amb salut, una mica de calderilla a la butxaca (amb això vull dir que es pot viatjar de moltes maneres i a molts preus), sola o acompanyada, viatjar és un dels millors elements de la medicina preventiva. Gasta en viatges el que et gastaries en medicaments, hauria de ser el nostre eslògan.
L’altra dia vaig sentir la Margaret Manning, parlant de viatges i em va començar a entrar el cuquet. La Margaret és una amiga virtual. La vaig conèixer navegant per internet i tot i que no parlo anglès m’entenc molt bé amb ella. És la creadora de Sixty and Me, una comunitat de més de 500.000 dones que tenen més de 60 anys. D’aquí va néixer la idea de www.maica70.infoinabox.com, va ser com un amor a primera vista. Vaig entrar al seu web i vaig dir: això, això és el que jo vull fer, però a casa meva, amb les meves dones, amb les meves amigues, amb les dones que jo conec i les que no conec però que vull conèixer. I a partir d’aquí he començat a treballar en aquest projecte des del gener d’aquest any. Vaig començar per fer una publicació quinzenal al meu blog i ara tinc al cap començar a enviar newsletters a la comunitat de dones d’entre 65 i 85 anys que ja em llegeix. Dones fortes, que vam saber obrir camins on el franquisme havia fet créixer una selva espessa. Vam treure la dalla i vam començar a esporgar tot el que ens feia nosa i ens entrebancava i vam obrir camins nous, preciosos, envoltats de vegetació fresca i rica, vam descobrir olors intenses, fruits salvatges, sorres verges, i vam aprendre a endinsar-nos, a la vegada, cap endins i cap enfora de nosaltres mateixes. I també vam ensopegar, i ens vam fer nafres, i vam sagnar. Però ens vam aixecar i vam continuar, decidides, cada vegada que quèiem. Perquè érem i som dones fortes, investigadores, aventureres i viatgeres. Dones de maig, del maig francès del 68, no del mes de maig de les filles de maria marejades d’olors de muguet i envoltades de lliris blancs!
La nostra vida, la de la nostra generació, la que als anys 70 érem joves, ha estat un viatge de gran recorregut. Un viatge que encara dura i que ens permet descobrir a cada etapa un paisatge nou, diferent, lluminós i atractiu. Un viatge que cada mes de maig, com un ritual, hauríem de repetir per connectar amb nosaltres mateixes. Enfilem-nos al tren! El tren no passa dues vegades! No tingueu por, la Patricia Highsmith, ja no hi podrà pujar, va morir el 1995, als 74 anys. Però abans dels 30 anys que havia deixat escrit Estranys en un Tren i el 1951 l’Alfred Hitchcock va portar al cinema aquesta novel·la de la jove escriptora i la va fer famosa!
Aquest tren, el nostre, és un tren de fiar, ningú no hi és estrany! Aquí totes ens coneixem, ja fa temps que ens hi vam enfilar. El que encara no sabem és si aquest és el mateix tren que va agafar la Mercè Rodoreda, des de Romanyà de la Selva, per arribar al país de l’Arc Iris, o l’havia agafat a Ginebra?
