Encara no ho sé

Si un home (o una dona) comença amb certeses, acabarà amb dubtes;
però si comença amb dubtes, potser acabarà amb certeses

(Francis Bacon)

Començo dubtant. Mala cosa. Molta gent creu que el dubte ens paralitza i en conseqüència anul·la la nostra capacitat d’acció. És veritat, ho he comprovat moltes vegades. Però si la frase que encapçala aquest article és certa possiblement el dubte em portarà a la certesa. I encara que ja fa una colla d’anys que el filòsof anglès va fer aquesta afirmació, sembla que el dubte no és tan dolent. 

I ara que ja sé que el dubte no és dolent, em sento més tranquil·la per explicar-vos en què consisteix el meu dubte d’avui, tot i que com ja sabeu els dubtes mai no arriben sols. Els passa com als núvols primer només en veiem un passejant pel cel serè però al cap d’una estona ja en veiem uns quants més i de vegades és tot el cel el que s’ennuvola amb poca estona. Tot depèn del vent.

El meu primer dubte ha aparegut en el moment en què he clicat la data del 02/05/22 per escriure, com faig cada quinze dies, els 7 minuts del meu blog.  El 2 de maig és una data important per a mi. I, si m’hi veig amb cor, abans d’acabar d’escriure aquest post us n’explicaré el perquè. 

Fa dies que tinc damunt la taula dos retalls de diari: un del 20 de març i un altre del 25. Todos dos parlen de la Carme Elias i de la seva malaltia neurodegenerativa. Vaig llegir la notícia, vaig reflexionar i vaig decidir que en parlaria en un altre moment perquè a l’abril em venia més de gust parlar de llibres i el meu blog no és un diari que hagi de perseguir l’actualitat. 

Encara no sé com tocar un tema tan delicat com el de les malalties neurodegeneratives però és evident que personalment em toca molt i és un tema que s’ha de contemplar en una web dedicada a dones d’entre 65 i 85 anys. Si tenim en compte que vivim en un mon que es regeix per les estadístiques tenim un percentatge força alt d’haver d’entomar aquesta realitat tant de manera directa com indirecta. Per això crec que el cas de la Carme Elias, una actriu de 71 anys, barcelonina, admirada i estimada i la seva manera d’enfocar l’alzheimer és una manera exemplar de saber com donar la volta a una situació dramàtica i tenir la capacitat de treure partit de la seva malaltia enlloc de permetre que sigui la malaltia la que guanyi la partida.

Les seves paraules a La Vanguardia són prou eloqüents  per definir aquesta actitud: “És el túnel del terror, però estic activa i creativa”

L’altra retall, el del 25 de març, és el de la columna que la Núria Escur escriu a La Vanguardia, Exquisida i estimada i que comença així: “No et mors quan deixes de recordar, sinó quan ningú ja no et recorda”. 

Núria Escur és una periodista amb qui sintonitzo molt.  La primera vegada que em vaig fixar amb ella va ser per  un comentari que va escriure sobre el llibre de Renate Dorrestein, Àlbum de Família. No sé què em va atraure del seu comentari el cas és que em vaig comprar el llibre, me’l vaig llegir i em va entusiasmar. A partir d’aquell moment vaig començar a seguir la Núria Escur. Després vaig saber que vivíem al mateix barri i, curiosament, a la mateixa illa de cases on havia viscut la Carmen Laforet, l’autora de Nada. 

En uns quants metres quadrats de l’Eixample barceloní, abans que la l’alcaldessa Colau convertís aquella flamant illa de cases en un passadís inhabitable, hi havien viscut, que jo conegués personalment, dos professors universitaris, quatre periodistes, i un munt de gent interessada en els llibres. Segurament la proximitat a l’edifici antic de la Universitat de Barcelona va fer que proliferés aquest ventall de lletraferits però jo, romàntica de mena, prefereixo creure que era la potència mental de l’escriptora que, a distància, i afectada també d’alzheimer, motiu pel qual va deixar d’escriure, movia fils invisibles des de la seva absència del pis on va viure de joveneta i que va inspirar Nada, el premi Nadal el 1945.

Era un carrer, el carrer Consell de cent, entre Aribau i Enric Granados, que emanava vida, vida plena, vida sana, vida culta, malgrat el trànsit i la contaminació. El 1982, quan jo hi vaig anar a viure, tenir la sort d’ocupar un pis a l’eixample era com viure a París. 

Un dia d’hivern vaig obrir el finestral de bat a bat per ventilar. La finestra de la sala ocupava tot el xamfrà. El sol arribava fins al passadís. A l’altra banda del carrer, a la banda de mar, damunt de la farmàcia, algú havia fet el mateix que jo. La llum omplia l’estança fins al fons. S’hi veia un armari mirall antic, preciós. Potser era el mirall on s’havia mirat la Laforet? Potser hi havia penjat la seva roba d’estudiant universitària?

En rememorar l’escena, de retruc, m’han vingut al cap dos versos que vaig escriure en aquell moment: “Tinc el sol al menjador/i la lluna entra a l’armari…” El poema parla de la gestió del temps però estic segura que aquesta “Carme”, també barcelonina, era qui movia els fils de la meva inspiració, des del xamfrà del carrer Aribau/Consell de cent. No m’estranya que el seu fill Agustín Cerezales Laforet aprofités el centenari del seu naixement  (2021) per publicar: El libro de Carmen Laforet. Vista por sí misma. Un gran homenatge a la seva mare, un llibre ple de documents preciosos i un reconeixement públic del fill cap a la mare-escriptora o cap a l’escriptora-mare. Pots estar-ne orgullosa Carmen! T’ho mereixes!