Sant Jordi: el llibre i la rosa

Aquesta setmana, sant Jordi! He llegit que serà un sant Jordi sonat, que serà un dia del llibre espectacular i que tota la ciutat de Barcelona, que és on jo habitualment he celebrat sempre el sant Jordi, serà una autèntica Festa. Es preveu que sigui una diada especialment lluïda. No només perquè cau en dissabte sinó, sobretot, perquè hi ha gana de celebració després de tantes restriccions coronàries!

Suposo que és per aquest motiu que la memòria, sempre activa, disfressada avui de nostàlgia positiva, m’envia cap als anys 70. Aquells anys en què el dia de sant Jordi cabia tot sencer a les Rambles i les floristes van començar a ser conscients que hi havia possibilitat de negoci i oferien roses als passejadors perquè les regalessin a les seves passejadores. I llavors, en plena efervescència primaveral, cada 23 d’abril es produïa un fenomen sorprenent. Molts dels nostres passejadors, abillats a l’estil de l’època, amb pantalons acampanats, cabells llargs i jerseis pengim-penjam, com atrapats en un ritual ancestral, actuaven com si malgrat la seva  indumentària informal, formessin part d’un esbart i assagessin unes d’aquestes danses tradicionals catalanes on els nois oferien alguna cosa a les noies i les noies, molt educadetes elles, feien una mitja reverència, s’agafaven les faldilles, les desplegaven com un ventall i somreien al mascle oferidor com a mostra que acceptaven el seu present real o simbòlic. I en aquest instant en què el passat i el present s’uneixen en un clic, els nostres  passejadors de les Rambles deixaven de banda el seu posat hippy i contracultural, es rascaven  la butxaca i en treien alguna pessetona o algun duro d’aquells que duien en relleu l’efígie del Generalísimo (tots teníem a Franco a la butxaca, en aquells anys) i compraven una rosa vermella que oferien a la seva passejadora que se’l mirava amatent amb els ulls molt brillants. I llavors sí, acabat el ritual, els nostres passejadors i passejadores, enllaçats per la cintura, iniciaven el llarg recorregut per totes les paradetes de llibres mirant, tocant i comentant fins que la passejadora feia el pas i comprava un llibre que regalava al seu passejador amb la mateixa mirada llaminera amb què havia acceptat la rosa.

No sé perquè evoco aquest record i tampoc m’interessa saber si és molt o poc fidel a la realitat. En el meu cas segur que no. Perquè, com ja he dit en altres entrades d’aquest blog, en aquella època jo era una mica ravatxol i els convencionalismes no m’agradaven ni mica ni gens. Però sí que m’agradava passejar per les Rambles, mirar i remenar llibres i ensumar les flors. Però em resistia, any rere any, a acceptar la tradicional rosa perquè  al meu entendre, seguint el model de les  franceses del maig del 68,  el que m’agradava eren els llibres. Veure’ls, tocar-los, llegir-los, comprar-los i, després, comentar-los. Per a mi, i per a moltes de les meves amigues, universitàries o no, dur un llibre a les mans era un signe de distinció tant si passejàvem pel carrer, com si ens assèiem en un banc, si agafàvem el metro o si entràvem al forn del barri  a comprar el pa.  Per a les noies dels 70 portar un llibre a les mans era una manera d’identificar-nos com a grup, com a dones que volíem canviar el mon. Era un estigma que ens unia i ens feia diferents de la resta de dones, les que no duien llibre.  Suposo que era el nostre piercing particular de l’època. Mai no m’he identificat amb el perfil de dona intel.lectual, sobretot com a rèplica de l’intel.lectual masculí, entre altres coses perquè penso més amb el cor que amb el cap i això hagués estat un handicap si hagués volgut convertir-me en una  intel.lectual pura i dura, però sempre m’han fet feliç els llibres, des de molt petita, i sempre m’ha agradat viure envoltada de llibres, mirar llibres, comprar llibres, llegir llibres, pensar en llibres i parlar de llibres.

Tal com us vaig dir en el post del dia 4/4/22 aquest sant Jordi, si la sort m’acompanya, tindré dos llibres nous: el que volia comprar-me: Las mujeres que leen también son peligrosas i el que m’hauré de comprar i llegir, per tot allò que ja us vaig explicar en l’altre post i que ara no us repetiré per no allargar-me massa..

De moment us deixo la foto de portada d’aquests dos llibres especials que  més que llibres per llegir són llibres per tenir, per tocar i per exhibir.  I dic això no perquè el seu contingut no sigui molt i molt interessant sinó perquè més enllà del seu interès literari i reivindicatiu hi ha un interès artístic. Vosaltres desaríeu un Picasso, un Matisse o un Magritte en un calaix, o el penjaríeu a la paret de casa vostra? Doncs el mateix us dic d’aquests dos llibres. Ja podeu anar pensant on els col.locareu perquè es vegin, perquè la gent els pugui tocar i perquè siguin el vostre piercing simbòlic: aquella marca que us farà sentir diferents o, tal com diu el títol, dones perilloses!