A l’abril cada llibre en val mil

L’abril és un mes de llibres i l’altre dia em va passar una cosa que tinc encallada a la gola i necessito parlar-ne, encara que no sigui el dia del llibre.

El meu company va entrar a una llibreria del centre de Barcelona a recollir un llibre que havia reservat per telèfon. Per facebook circula un post, de Literland, que diu alguna cosa així com: quan entres en una llibreria no saps mai quan en sortiràs (no el puc citar textualment perquè tinc mala memòria i ara mateix no el trobo). I això mateix és el que em va passar. El meu company es va ficar a la llibreria, només-un-moment, mentre jo l’esperava a fora. Cansada d’esperar vaig entrar només-un-moment per veure les novetats: A la taula central, just davant de l’aparador que dóna al carrer Mallorca, hi veig: Patrick Modiano, Tinta simpática, Editorial Anagrama, i el cor em va fer un salt! Al costat mateix de la Tinta simpática hi havia la versió catalana del llibre de Modiano: Tinta invisible, i llavors el cor em va fer un rebot cap endins i em vaig enfonsar. M’explico:

A l’hivern del 2016 vaig complir un dels meus somnis de tota la vida: Vaig llogar un apartament a L’Escala, a primera línia de mar, amb la intenció de tancar-m’hi durant quatre mesos per escriure un llibre. Seria el meu primer llibre en prosa. El primer dels tres que pensava escriure i que formarien la trilogia autobiogràfica que em rondava pel cap. El dedicaria al meu pare que el 2016 hauria fet 100 anys, si no hagués mort prematurament als 64, quan jo en tenia 32.  Escriure aquest llibre era el regal d’aniversari que volia fer-li. I ho vaig aconseguir. En els quatre mesos de confinament voluntari davant del mar (tot això era abans de la pandèmia) vaig aconseguir escriure un llibret de 100 pàgines com a regal per al centenari del seu naixement el 1916.  

Mai m’havia sentit tan bé. No solament havia fet vida d’escriptora durant aquell hivern a L’Escala, com la George Sanz amb el seu hivern a Mallorca (Un hiver à Majorque) al costat de Chopin, sinó que havia aconseguit començar i acabar el primer llibre de la meva trilogia puntualment, pocs dies abans de l’aniversari del meu pare el 16/6/16. Amb l’eufòria de la novetat vaig presentar el llibre a un premi. A les bases deia que havia d’estar inscrit al Registre de la propietat intel·lectual per poder-lo presentar. Així que, com que era en castellà, el vaig signar amb pseudònim i el vaig registrar tal com deien les bases del concurs: TINTA INVISIBLE, Sara Oliveras, (tinc el justificant del registre) Vaig pagar les taxes corresponents per tenir la meva obra legalitzada però no vaig guanyar, els 6.000€ que hi havia en joc. Per això quan vaig veure la portada de l’últim llibre del Modiano  amb un títol idèntic al meu,  vaig haver de sortir al carrer de pressa i corrents a prendre l’aire. 

M’hi havia mirat molt a l’hora de triar el títol. Havia buscat que fos vàlid tan en castellà com en català per si hi havia sort i el podia editar també en català. Havia mirat que no fos un títol plagiat que em pogués portar problemes. Una de les persones a qui vaig demanar que llegís el llibre abans de presentar-lo al concurs m’havia suggerit que en canviés el títol perquè era el nom del quart capítol del llibre i això podia crear confusió. Però jo, ravatxol com soc, vaig passar olímpicament del seu consell perquè a mi em semblava que sí que feia referència a tot el llibre, a tota la part inconscient de l’escriptura que s’amaga dins el discurs literari, i que justament és en el quart capítol on es  narra un passatge fonamental que justifica plenament el títol escollit.

El meu company va sortir de la llibreria amb presses, amb un parell de llibres més del compte, i quan em va veure em va dir: què et passa? que no et trobes bé? I li vaig explicar tot el que t’acabo dir a tu.

Quan he dit que “A l’abril cada llibre en val mil” és perquè abans de fer aquella entrada improvisada de només-un-moment a la llibreria aquell dia, jo ja tenia decidit quin llibre volia per aquest sant Jordi: Las mujeres que escriben también son peligrosas, de Stefan Bollman, (el también fa referència al primer volum publicat pel mateix autor Las mujeres, que leen, son peligrosas). Volia comprar-me aquest llibre i volia parlar d’aquests dos llibres i enganxar la foto de portada al meu blog, perquè és preciosa. Però no em sap greu llegir un llibre d’un autor famós, Premi Nobel de Literatura (2004) que va néixer el mateix any i el mateix mes que la meva germana (juliol 1945), els pares del qual es van casar el mateix any que els meus (1944) a causa dels estralls d’una guerra, i que va quedar marcat emocionalment per la pèrdua del seu germà amb qui estava estretament vinculat. No, no em sap greu llegir aquesta Tinta invisible que serà tan diferent de la meva. El que em sap greu és que la traductora Mercè Ubach, sense voler, naturalment, em va trinxar el títol del meu llibre inèdit, però registrat. En canvi, Modiano havia tingut la delicadesa d’utilitzar el terme Encre Sympathique, que vol dir Tinta simpàtica i és perfectament admès en català i que la versió castellana ha mantingut. 

Però aquesta aventura, és clar, només m’afecta a mi. A vosaltres us recomano que us compreu el llibre que jo espero que algú em regali aquest sant Jordi i que us poso al capdamunt d’aquest post perquè us el compreu abans que no s’exhaureixi. Després de sant Jordi en parlem!

Si tens interès a llegir el capítol 4t de la meva Tinta invisible, m’ho dius i te l’envio. És una primícia. I si algun dia edito la meva trilogia evidentment canviaré el títol del primer volum però el títol del capítol 4t el mantindré.